Día de lluvia.

Silencio.
Silencio.
Pájaros cantando.
Silencio.
Pasa un tren.
Silencio.
Pájaros cantando.
Chispea.
Empieza a llover.
Sentados en el sofá.
Silencio.
En la calle lluvia.
En el salón besos.
En la cama estudiantes leyendo.
En el suelo niños jugando.
En el campo estufas de leña.
En la ciudad cuatro radiadores.
Llueve.
Y sigue lloviendo.
Los pájaros siguen cantando.
La casa a oscuras.
El cielo gris.
Silencio.
Silencio.
Ahora a dormir.

El cercle impossible.

Quan les donzelles vetllen,
tot és somni i roselles.

Quan les donzelles dormen,
es queden a soles.

L'amant fuig.
Sempre fuig.

Si no fugira,
no seria amant.

Desapareix entre estrelles,
a la nit de les penes.

Desapareix sense ser vist,
quan a casa no es troba el marit.

La donzella es desperta.
Troba a faltar a l'amant.

Però res no pot fer,
el marit lligada la té.

Si el deixara...
Si fugira...

Què ocorreria?
La buscarien?

Tal vegada no.
O potser que sí.

Però mai fugiria amb l'amant.
No l'estima.

No més vol una nit,
no tot un dia.

Amb l'amant no fugiria.
Doncs, què hi faria?

I si fugira a soles?
A soles la trobarien.

A soles no potser.
A soles trobaria a faltar l'amant.

I si...?
Bé, no més queda una opció.

Quedar-se'n amb la bèstia de dia,
amar en secret a la nit.

La bèstia que l'estima.
La bèstia que no vol.

El secret que ama.
El secret efímer.

El secret que no sent,
que no vol amor.

Aquest secret no en té dona,
fa mesos que va morir.

La recorda de dia,
l'evoca a la nit.

Pobre amant,
pobra donzella,
pobre marit.

És el cercle impossible
del dia a la nit.