Respiràvem l'aire pur, menjàvem pà i escoltàvem els oceans.
La vida era poesia, els avis filòsofs i la naturalesa música.
Però tot allò va quedar, en part, enrere.
Varen deixar de tindre importància els ocells.
Si les fulles queien es fèien una foto i res més.
Es queixaven de la boira i de l'aire brut.
El pà duia substàncies nocives amagades.
I els oceans varen ser embrutats per sempre.
El món va pasar a ser ficció, on la bellesa només es veia mitjançant una pantalla.
On eren més pobres que mai perquè tenien necessitats inecessàries.
Es va perdre el sentit de la realitat, tot era brutícia i soroll.
Queixes, injustícies, rebuig i pèrdues.
I aleshores naix una veu entre tantes altres.
Una veu que vol reclamar el que per vida li pertany.
Puja a la cima de la muntanya i es disposa a orar.
En mig del caos i d'una absurda lluita continua.
Alça els braços i solta orgullosa el seu discurs a plena veu.
Però té la sensació de no haver segut sentida.
Hi ha tant de soroll que mai s'escolta el que cridem al vent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario