¡Grita!

Eres el subconsciente.
Nadie te conoce ni sabe con seguridad por qué actúas de ese modo. Ni siquiera tú lo sabes.
Parece que te dejes llevar por la brisa que mueve las ramas deshojadas este otoño.
No te muestras, sólo callas, miras, piensas. Pero, ¿qué piensas? Hablar te asusta, lo sé. ¿Qué dirán? ¿Qué van a decir si no dices?
Ellos hablan y hablarán. Dales algo jugoso para compartir. Ofrece motivos con rabia, con fuerza, en voz alta.
Hazte conocer por lo que hablas y no por lo que callas. Piensa que lo que calles se quedará contigo hasta que mueras y, ahí se perderá, en la nada. No obstante, lo que expreses dará que hablar y quién sabe hasta adónde podrá llegar esa voz en la Tierra.
¡Grita! Aunque pienses que lo haces en el vacío. Tal vez no lo veas ahora, pero es posible que el eco propague ese mensaje que creíste dejar en vano.
Grita alto y repetidas veces. Si te reprimes, ganan ellos.
El día que dejes de esconderte y alejes de ti el miedo, la gente sabrá quién eres, qué quieres. Hasta entonces seguirás siendo un enigma por descifrar dentro de la caja de Schrödinger, perdida en la Atlántida.

Actualidad

Tú eres paz, él es guerra.
Tú eres libertad, él es cadena.
Tú eres viento, él es humo.
Tú eres agua, él es alcohol.
Tú eres hogar, él es calle.
Tú eres salud, él es enfermedad.
Tú eres madurez, él es niñez.
Tú eres inteligencia, él es estupidez.
Tú eres futuro, él es presente.
Tú eres sentimiento, él es indiferencia.

— ¿Y por qué seguís juntos?
— No sé, folla bien.

València

No t'acabes d'adonar d'on eres, fins que no te'n vas de la teua terra.

Ay, València, València, com et trobe a faltar!
Des de l'arròs  fins a l'orxata,
des de les Falles fins al 9 d'Octubre,
des de la gent fins a la llengua.

M'estime cada racó de la meua València,
fent un recorregut per tota l'horta,
passejant per la Malvarrosa,
navegant per l'Albufera.

No t'acabes d'adonar de qui eres, fins que no pots menjar Paella.

On està la Paella de mon pare?
Eixa Paella de Diumenge al xalet amb la familia,
amb una bona picaeta de pernil i formatge
i un bon café amb dolços seguit d'un Gintonic.

Que parlant del Gintonic,
ha faltat la nostra Rita Barberà.
No vaig a entrar en política,
però la noticia em va recordar aquell famós dia de "caloret faller".

Ay, el caloret faller, quins records!
Aquell dia allí estava jo,
en front de les Torres de Serrano,
el gloriós dia de la Cridà que va passar a la historia.

Ara, a 2000 kilometres de casa ho veig més prop,
És irònic, però ara em sent més valenciana que mai,
més prop de la meua cultura que mai.
Ara és quan vull i no puc parlar valencià.

No savia que era tan valenciana fins que vaig anar-me'n.
La gent diu que parle diferent,
que no és "torrà", sinò "barbacoa",
que no és "fer-se una cervesa", sinò "prendre o beure una cervesa".

La gent ací no sap què és una coca,
em miren estrany quan dic de "fer-nos una coca".
I la Cassalla... els alemanys van de forts en el Jäger,
però tindríen que vindre a València a tastar un poquet de Tenis del bó.

I la bona mona de pascua amb el catxirulo per l'horta,
per què en la resta d'Espanya no es fa?
jo creia que el que hi havia a València estava en la resta del pais,
però no, només es troba en la meua terra.

Què quantitat de cultura té la meua València,
i què poc sabem.
Donem per sentat que és normal
i necessitem marxar per veure que només es fa allà.

En dies com aquest recorde les meues Falles i s'encen el pit.
Pensar en el màgic moment de la Cremà.
S'apaguen les llums, s'encenen les flames,
les falleres ploren i el foc calfa els abarrotats carrers expectants.

I aleshores queda tan sols una veu en l'aire,
una veu que crema el pit més que les flames,
una veu que fa més soroll que una mascletà del senyor Caballer,
una veu que emociona a tots els valencians i valencianes.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya,
tots a una veu, germans vingau.
Ja en el taller i en camp remoregen,
càntics d'amor himnes de pau!

Mascletà UNESCO 2016